domingo, 5 de septiembre de 2010

Història de superació

La senyora Lucron va arribar amb la mà al cor,a la vegada que els batecs del seu cor l’ofegaven a mida que avançava.
Va frenar en sec. Amb les mans suades i els peus adolorits,degut al seu cos rabassut que no estava acostumat a córrer.
Va trucar al timbre,va esperar uns segons i va tornar a trucar,ja que la paciència no era la seva millor arma.
Finalment aquella gran portalada va obrir a la vegada que es va escoltar el so d’unes sabates que dringaven en xocar amb la porta.
Pel forat de la porta entreoberta va sortir la senyora Nicole,la marquesa.
Anava vestida amb una túnica daurada com els forts raigs del sol que hi havia presents al cel aquell matí i un abric de pell.
La senyora Lucron ,que de manera fidel servia a la marquesa, la va alertar de que la senyoreta Alicia, la seva filla,havia desaparegut ,i que no la trobava en lloc.
Aquell dia va ser quan va començar el silenci a casa de la marquesa de Quintaforca,quan vaig començar a ser el tema més important de les comares del poble i quan tots els guàrdies van escampar la boira buscant-me per totes les terres del comtat,però el que de veritat va començar va ser la meva aventura.
M’ en vaig haver d’anar,res em retenia més temps a aquelles terres i hi havia una força gairebé sobrenatural que m’entossudia a anar-me’n amb en Josep.
En Josep,era un noi prim com un fideu,senzill i de poble que ajudava a llavar a la seva mare,la que treballava com a bugadera al nostre castell.
A les primeries va ésser el meu company de jocs, amb el temps va esdevenir el meu vigilant quan anava a prendre el té o passejava pels camins en direcció al riu.
Als darrers mesos,sense adonar-me’n havia esdevingut alguna cosa més que el meu majordom, inclòs més que un bon amic, sense voler-ho.
Quan ens vam fer el primer petó,em va recórrer un calfred i quan van seguir les carícies i els petons,sentia com em fonia per dins de la mateixa manera que la neu del marge de la finestra es fon.
Tot era com a un conte, però allò no va durar molt,ja que no estava ben vist que una noia rica,d’alta reialesa com jo s’ajuntés amb un xicot rústic,despentinat i amb traus als genolls,com en Josep.
Així que em va quedar terminalment prohibit i sota cap concepte veure’l.
Un dia vaig trencar el meu mar de dubtes i inseguretats i vaig decidir enfrontar-me burocràticament a les lleis que tan estrictament havia imposat la meva mare.
Amb la campaneta,de la qual semblava que el metall s’havia anat empassant el coure golafrement,vaig cridar a la senyora Lucron, a qui vaig manar que cridés al fill de la bugadera.
No tenia la més mínima idea de que en diria aquell noi,potser em deia que era una covarda o potser no em volia veure mai més.
Però per sorpresa meva,em va demanar que ens anéssim a les afores tots dos sols , em va dir que m’estimava i que havia entès a la perfecció els últims mesos.
Sabia que era molt bona persona,però aquell migdia m’adoní de que tenia un cor que se li sortia del pit.
Aquella mateixa tarda els dos vam escapar,vam córrer pel bosc mentre trepitjàvem les fulles del terra que feien crec,crec al nostre pas.
Vam arribar a una esplanada plena de roures,avellaners i alguns matolls com boixos i romanins.
Els cinc dies que vam allotjar-nos entre dos arbres i algunes peces de roba van ser magnífics ,però finalment vaig tornar com un ocell fosc que torna al seu averany ,perquè sabia que tota la gent estava pendent de mi i que la preocupació hauria inundat a ma mare.
Quan vam tornar al poble i es va resoldre la meva desaparició, vam ser l’únic tema de conversació el noi murri i la senyoreta que s’havia tornat estranya,extravagant i havia perdut la delicadesa des de que se’n va anar amb aquell xicot.
Tot això, sens dubte, ens va donar igual perquè amb la força del amor,es fan esforços impossibles.

Nosaltres el vam fer quan vam trencar les normes i els interessos de les classes socials.

Metro

Se abren las puertas desgastadas y roídas. Gente que lucha por salir la primera y dirigirse hacia las escaleras mecánicas que están paradas hasta que unos pies con prisa se coloquen sobre uno de sus peldaños.
Tras salir todos los concursantes de esa especie de carrera para llegar el primero, pueden entrar los invitados. Algunos se retrasan y pasan a pesar de que ya se ha escuchado el sonido precautorio.
Mis ojos buscan un lugar donde acomodar el resto de mi cuerpo. Allí. Acudo corriendo.
Durante el trayecto algunas miradas se entrelazan y otras se giran por tal de evitar contacto alguno.
El reposabrazos desaliñado y pidiendo a gritos una restauración, ahora soporta mi brazo izquierdo.
Me distrae, me sorprende y sobretodo me divierte intentar imaginar la vida de cada persona, qué trayecto sigue, en qué situación se encuentra...
Uno escucha el mp4 y juguetea con su móvil a la espera de algún mensaje o llamada que le saque una sonrisa.
Esa chica se entretiene con los rizos dorados de su pelo a la vez que lee unos folios mecanografiados.
Aquel señor busca un asiento ya que sus piernas débiles y fatigadas ya no aguantan si quisiera su propio peso. Pasa por el lado de un joven de nacionalidad africana que ni se inmuta de las intenciones del jubilado ya que está intentando seducir mediante guiños y sonrisas forzadas a una quinceañera sentada dos asientos más atrás.
Me encamino hacia el otro vagón pasando por un enlace que han hecho entre ambos. Esa zona de anexo en el tren es inestable y me impulsa hacia una señora muy mayor que se sujeta gracias a un bastón. Le pido disculpas educadamente y sigó mi recorrido. Finalmente llegó a la puerta, en ese momento el botón de esta se pone en verde indicando que ya se puede abrir. Fin del trayecto

Bienvenida.

Abrí los ojos,percibí un destello de luz des de la ranura de la cerradura de la puerta.Los cerré de nuevo.Intenté abrirlos.Nada. Imposible.
Repentinamente,como una bola de fuego se posó en mis parpados impidiendo así volver a ver la luz del sol.Me asusté,de hecho,estaba aterrorizada.
Quizás no podia a volver a ver nunca.No.Aquello no podía ser real.Intenté evocar algunos recuerdos de la noche anterior,para conocer mi estado.Mi memoria me aportó dos datos importantes:alcohol,fiesta.
Ahora lo recordaba.En un instante,reviví todo lo pasado esa misma madrugada,lo habíamos pasado bien,bebimos,reímos y bailamos hasta la última de las canciones que pusieron en  la discoteca.Me acordé de que me pitaban los oidos de una forma insufrible y dolorosa.
Tres horas más tarde no quedaba resto alguno de ese intenso mal.
Trasladé mis piernas hacia el borde de la cama y mis pies tocaron el frío suelo.Me estremecí.
Me fuí incorporando de manera lenta hasta que finalmente los luceros de mi cuerpo se pudieron abrir.
Cuando me pusé erguida me di cuenta de que a penas podía dar unos pasos,me tambaleaba de un lado hacia otro,y lo peor,en mi cabeza estaba sonando una melodía de cinco tambores y algunos bombos también.
Pero lo peor aún estaba por llegar.
Cuando atravesé la puerta de mi habitación mi cabeza se inundó de chillidos,risas y felicitaciones.Necesité un momento para reaccionar.¿Qué estaba sucediendo?.¿Qué día era?¿Por qué estaba alli reunida toda mi família?.Mi mente quedó en blanco y se bloqueó.
Des de aquel instante tan solo escuché,¡han venido tus tios para felicitarte por haver cumplido años hoy!
Segundos después estaba desvanecida delante de la puerta de mi habitación.

La mejor bienvenida posible.