Història de superació

La senyora Lucron va arribar amb la mà al cor,a la vegada que els batecs del seu cor l’ofegaven a mida que avançava.

Va frenar en sec. Amb les mans suades i els peus adolorits,degut al seu cos rabassut que no estava acostumat a córrer.

Va trucar al timbre,va esperar uns segons i va tornar a trucar,ja que la paciència no era la seva millor arma.

Finalment aquella gran portalada va obrir a la vegada que es va escoltar el so d’unes sabates que dringaven en xocar amb la porta.

Pel forat de la porta entreoberta va sortir la senyora Nicole,la marquesa.

Anava vestida amb una túnica daurada com els forts raigs del sol que hi havia presents al cel aquell matí i un abric de pell.

La senyora Lucron ,que de manera fidel servia a la marquesa, la va alertar de que la senyoreta Alicia, la seva filla,havia desaparegut ,i que no la trobava en lloc.

Aquell dia va ser quan va començar el silenci a casa de la marquesa de Quintaforca,quan vaig començar a ser el tema més important de les comares del poble i quan tots els guàrdies van escampar la boira buscant-me per totes les terres del comtat,però el que de veritat va començar va ser la meva aventura.

M’ en vaig haver d’anar,res em retenia més temps a aquelles terres i hi havia una força gairebé sobrenatural que m’entossudia a anar-me’n amb en Josep.

En Josep,era un noi prim com un fideu,senzill i de poble que ajudava a llavar a la seva mare,la que treballava com a bugadera al nostre castell.

A les primeries va ésser el meu company de jocs, amb el temps va esdevenir el meu vigilant quan anava a prendre el té o passejava pels camins en direcció al riu.

Als darrers mesos,sense adonar-me’n havia esdevingut alguna cosa més que el meu majordom, inclòs més que un bon amic, sense voler-ho.

Quan ens vam fer el primer petó,em va recórrer un calfred i quan van seguir les carícies i els petons,sentia com em fonia per dins de la mateixa manera que la neu del marge de la finestra es fon.

Tot era com a un conte, però allò no va durar molt,ja que no estava ben vist que una noia rica,d’alta reialesa com jo s’ajuntés amb un xicot rústic,despentinat i amb traus als genolls,com en Josep.

Així que em va quedar terminalment prohibit i sota cap concepte veure’l.

Un dia vaig trencar el meu mar de dubtes i inseguretats i vaig decidir enfrontar-me burocràticament a les lleis que tan estrictament havia imposat la meva mare.

Amb la campaneta,de la qual semblava que el metall s’havia anat empassant el coure golafrement,vaig cridar a la senyora Lucron, a qui vaig manar que cridés al fill de la bugadera.

No tenia la més mínima idea de que en diria aquell noi,potser em deia que era una covarda o potser no em volia veure mai més.

Però per sorpresa meva,em va demanar que ens anéssim a les afores tots dos sols , em va dir que m’estimava i que havia entès a la perfecció els últims mesos.

Sabia que era molt bona persona,però aquell migdia m’adoní de que tenia un cor que se li sortia del pit.

Aquella mateixa tarda els dos vam escapar,vam córrer pel bosc mentre trepitjàvem les fulles del terra que feien crec,crec al nostre pas.

Vam arribar a una esplanada plena de roures,avellaners i alguns matolls com boixos i romanins.

Els cinc dies que vam allotjar-nos entre dos arbres i algunes peces de roba van ser magnífics ,però finalment vaig tornar com un ocell fosc que torna al seu averany ,perquè sabia que tota la gent estava pendent de mi i que la preocupació hauria inundat a ma mare.

Quan vam tornar al poble i es va resoldre la meva desaparició, vam ser l’únic tema de conversació el noi murri i la senyoreta que s’havia tornat estranya,extravagant i havia perdut la delicadesa des de que se’n va anar amb aquell xicot.

Tot això, sens dubte, ens va donar igual perquè amb la força del amor,es fan esforços impossibles.

Nosaltres el vam fer quan vam trencar les normes i els interessos de les classes socials.